“La voluntat…”, de qui?

Si analitzem com estava composat el Parlament de Catalunya fins el passat 24 de novembre de 2012, la cosa quedava així:

• Convergència i Unió: 62 diputats.
• Partit Socialista de Catalunya: 28 diputats.
• Partit Popular de Catalunya: 18 diputats.
• Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa: 10 diputats.
• Esquerra Republicana de Catalunya: 10 diputats.
• Solidaritat per la Independència: 4 diputats.
• Ciutadans: 3 diputats.

Atenent a la composició de la cambra catalana fins ara, aquells partits que reclamen el fer una “consulta” respecte l’autodeterminació de Catalunya (CiU, ICV-EUiA, ERC I SI) sumaven 86 dels 135 diputats, és a dir, un 63,7% del Parlament.

Si ara analitzem com ha quedat el Parlament després de les eleccions del passat 25 de novembre de 2012, la cosa queda així:

• Convergència i Unió: 50 diputats.
• Esquerra Republicana de Catalunya: 21 diputats.
• Partit Socialista de Catalunya: 20 diputats.
• Partit Popular de Catalunya: 19 diputats.
• Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa: 13 diputats.
• Ciutadans: 9 diputats.
• Candidatura d’Unitat Popular: 3 diputats.

Atenent a com queda representat ara el Parlament, podem veure que aquells partits que reclamen fer una “consulta” respecte l’autodeterminació de Catalunya (CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP) sumen 87 dels 125 diputats, és a dir, un 64,4% del Parlament.

Què es pot treure en conclusió de tot açò?

Baix la meua i molt humil opinió, crec que el gran derrotat d’aquests comicis electorals ha estat el senyor Artur Mas, líder i candidat a la Presidència de la Generalitat per part de CiU. Està clar que ha guanyat les eleccions amb un 30,68% dels volts i 50 diputats, però cal recordar que ha perdut quasi 7 punts en intenció de vot, 100.000 vots i 12 diputats menys que fa 2 anys. A això cal afegir que han estat les eleccions on més participació ha hagut, quasi un 70% i 500.000 vots més que als comicis de 2010.

El senyor Mas es presentava a aquestes eleccions com un “Mesies” el qual es pensava que anava a ser el líder del poble català en el llarg o curt camí fins a la independència. Ha volgut convèncer a la gent que ell i els seus aposten per la independència de Catalunya (quan mai ho havien portat en el seu programa electoral) i a més, amb totes les retallades que han dut a terme en 2 anys (més les que queden) ningú s’enrecordaria d’elles. Doncs no. La gent en aquestes eleccions no s’ha cregut el senyor Mas i per això, tot i havent-hi votat mig milió més de catalanes i catalans, s’ha deixat 100.000 vots i 12 diputats.

És més, com hem vist a la comparativa d’abans, amb els resultats de 2010 aquells partits que reclamen la consulta d’autodeterminació sumaven 86 diputats i ara sumen 87. Veiem que la cosa no ha canviat. El que sí ha canviat és que Mas, que pensava que tindria una majoria absolutíssima, ara s’ha quedat molt lluny i s’ha quedat molt sol. Ara ha de buscar als seus cosins germans d’Esquerra Republicana de Catalunya, els autèncitcs guanyadors de les eleccions amb 11 diputats i 270.000 vots més que en 2010, a veure com s’ho fan per governar el dia a dia i dur a terme la “consulta”.

Mireu que Mas i CiU abans de les eleccions, on ens ha costat 35 milions d’euros, podria haver dut tot això a terme i no haguera tingut cap problema ja que tenia una majoria no aboluta però si ampla per fer i desfer al seu sant (62 diputats front els 50 d’ara). Avui per avui ja veurem com quedarà la cosa, però ho tenen molt difícil.

La broma ens ha sortit molt cara als ciutadans, 35.000.000€ i sobretot a ell, el que ja no es el Mesies, perquè amb el percal que li ve ara, ja veurem si la consulta es queda en un calaix per a un oportunisme d’aquí 4 anys o menys, mai es sap…

Aquí sí hay quien viva: “FEDERALISME”

Segurament moltes i molts de vosaltres viviu en una Comunitat de veïns la qual té una façana compartida per tothom, un portal d’entrada, unes escales i/o ascensors d’accés als diferents replans i a les respectives vivendes, l’accés elèctric, d’aigua, de telèfon…etc.

El que pretenc amb aquesta entrada al bloc (que feia quasi un any que no actualitzava) és que veieu la meua visió del Federalisme, hipotèticament la de l’Estat Espanyol, comparant-lo amb una Comunitat de veïns.

En què s’assembla una comunitat de veïns a l’hipotètic Federalisme Espanyol?

Posem per cas que la comunitat de veïns on jo visc té 6 plantes en les quals hi ha 3 pisos per planta menys a la 6ª on hi ha 4. En total faria un total de 19 vivendes. Si ara ho contrastem amb l’Estat Espanyol, trobem 17 Estats Federals amb 2 Ciutats Federals (permetau-me que ho explique així). En els 2 casos trobem 19 vivendes i 19 Estats.

En la Comunitat de veïns compartim accés d’entrada i sortida, escales, ascensors, terrat, replans, accesos de telèfon-aigua-gas, personal de neteja, electricistes, administrador de comptes…  Això diguem que és el que tenim tots els veïns en comú, el que ens uneix i el que totes i tots hem de respectar i cuidar al màxim perquè, i torne a repetir, és de totes i tots. També tenim un President que és el que s’encarrega de portar les gestions de la Comunitat i portar una mica l’ordre de la mateixa i uns Estatuts que són les normes de la propia Comunitat. Ara bé, després trobem 19 vivendes de particulars diferents. Què és el que ens uneix en cada cas? RES. Cadascú té la seua vivenda per tindre la seua vida, les seues normes, la cuina d’un color, el menjador d’un altre color, 3 televisors… En fi, que cada vivenda s’administra de la seua manera, sempre que tot el que faça dins del seu pis no perjudique a altres vivendes del costat.

En un hipotètic Estat Federal Epanyol, compartim un territori molt extens voltejat pel mar Mediterrari i el Cantàbric (la façana), unes carreteres que ens porten a totes les diferents parts del territori (escales i ascensor), un President que s’encarrega de gestionar diferents competències que se li han atribuït (President de la Comunitat), l’Administració Pública i demés encarregats de posar ordre a tots els comptes i que tot funcione en regla (administrador de comptes, electricista, accesos telefònics, llum, aigua) i unes lleis que totes i tots hem de cumplir (Estatuts de la comunitat). Ara bé, dins d’aquest territori trobem 19 Estats (19 vivendes) diferents els quals  tenen les seues pròpies competències, els seus mètodes de reacaptació dels diners, la seua cultura, la seua llengua (en el cas que hi haja una diferent a la resta), la seua manera de viure, les seues pròpies lleis…, sempre que no es perjudique els altres Estats.

Trobem coses en comú entre els dos casos? SÍ. Ambdos casos comparteixen una sèrie de lleis, competències i infraestructures iguals per a tots (molt imprescindibles i de vital importància). En el cas Federal podrien per exemple, competències en Defensa, Assumptes Exteriors i part de la recaptació dels impostos. En el cas de la Comunitat de veïns seria tot allò que queda fora de la vivenda particular, ja mencionat anteriorment, i les posibles derrames i la quota de la comunitatquan toque pagar-la.

Però hi ha una sèrie de coses que hem de plantejar-nos en ambdos casos a comparar: Hauré de dir-li jo al meu veí del 4t com ha de pintar el seu saló? Li hauré de dir com s’haurà d’administrar per arribar a final de més? En els dos casos, NO. Doncs en el cas de l’Estat Federal, el mateix. Li haurà de dir el País Valencià a Andalusia com s’han de gastar els diners que ells mateixos han recaptat? Li haurà de dir què és el que pot fer i el que no pot fer? En els dos casos, NO.

Pense que igual que cadascú a casa seua és capaç de decidir que és el que millor li vindrà per poder viure, doncs en un Estat Federal exactament igual. Està clar que per conviure tots junts hem de compartir una sèrie coses, però després cadascú a casa seua ja sabrà com “apanyar-se-les”. Si una Comunitat de veïns es porta d’una manera molt ordenada i tots ens respectem, no hi haurà mai cap problema. Si en un Estat Federal, respectem allò que ens uneix però a la mateixa vegada respectem la diversitat i les decisions de cadascú (sempre que no perjudiquem a altres), tampoc hi haurà cap problema.

Sincerament, crec que a l’Estat Espanyol, si ens posem d’acord i no fem com a la mítica sèrie de televisió on ix una Comunitat de veïns un tant peculiar, el Federalisme sí que hi té cabuda. Aquí sí hay quien viva.