¡YABADABADOO!

Ja estem, novament, submergits en una altra campanya electoral i a només 15 dies d’unes Eleccions Generals. O sóc jo, o des de les eleccions Europees de 2014 estem en una campanya electoral sense parar. Hem de fer memòria que hem tingut unes eleccions autonòmiques a Andalusia, a Catalunya, unes Municipals i Autonòmiques a Espanya, les Generals de 2015, les Basques i Gallegues de finals de 2016… i més, perquè no es poden ni ens deixen.

Si ens centrem en les Generals d’ací dues setmanes permeteu-me que siga molt optimista. Ja fa uns mesos vaig publicar un article ací mateix que es deia “161 són més que 130” on defensava que un acord entre PSOE, Podemos, Unitat Popular, En Comú Podem, Compromís i En Marea podria haver esdevingut en un Govern de caràcter progressista. Però si no recordeu malament, el PSOE va decidir pactar primer amb Ciudadanos i no vam tindre aquell govern que moltes i molts reclamàvem de “a la valenciana”.

Què ha canviat ara que em fa ser més optimista? Doncs totes les enquestes que estan eixint aquests dies. Està clar que les enquestes són enquestes, igual que “un vaso es un vaso” que deia Mariano Rajoy, però sí que marquen certes tendències. No vaig a parlar de cap enquesta de cap mitjà de comunicació, ja que ja sabem la influència que poden tindre en elles. Vaig a parlar de la del CIS.

Aquesta enquesta, la qual paguem totes i tots, per a mi és la que més fiabilitat té. Que sí, que depén qui governe això pot variar, però tot i així és la que més sol encertar. Doncs l’última enquesta del CIS publicada el passat dijous 9 de febrer pronostica o intueix una nova victòria del PP. Crec que no és una sorpresa per ningú. El PP quedaria entre 118-121 diputats i actualment té 123. La sorpresa ve en el segon lloc, on Unidos Podemos junt amb les confluències autonòmiques podria tindre entre 88 i 92 actes front als 71 de fa 5 mesos. És per això que el PSOE baixaria a la tercera posició amb 78 i 80 diputats i diputades, fins a 12 menys que actualment. I Ciudadanos que amb 38-39 quedaria pràcticament com ara que en té 40.

D’aquesta enquesta ve el meu optimisme. Està clar que és simplement una enquesta, però la cosa no pinta gens malament. De fet, el PP junt amb Ciudadanos podria tindre entre 156 i 160 escons (ara haurien sumat 163). El PSOE amb Ciudadanos, els quals van fer un pacte de govern i no van tindre cap èxit, podrien sumar entre 116 i 119 (en l’intent d’investidura de Pedro Sánchez tenien 130). I finalment, i les dades per a un futur optimisme de cara al 26-J és que Unidos Podemos i el PSOE podrien tindre entre 166 i 172 diputats i diputades. Aquests últims molts millors resultats en conjunt que el 20-D que sumaven 161.

Últimament s’està parlant molt de si hi haurà “sorprasso” o no hi haurà sorprasso entre Unidos Podemos i el PSOE. Però crec que això no deuria ser la notícia. La notícia hauria de ser que junts estarien molt a prop de formar un ampli govern d’esquerres i de donar-li un autèntic “sorPPrasso” al Partit Popular de Mariano Rajoy. I no només això, li podrien donar un sorprasso a la corrupció, al despilfarro, a les retallades, a la troika, a la reforma laboral, al copagament sanitari, a la LOMCE, a la Llei Mordassa… i un llarguíssim etcètera.

I encara sóc més optimista perquè Pedro Sánchez ha dit que no facilitaria la investidura de Rajoy i que no hi haurà unes terceres eleccions. I també perquè Pablo Iglesias ha dit que només pactaria amb el PSOE. Si juntem les dues coses, només queda l’opció que es posen d’acord i governen junts.

És per aixó que tant Iglesias i Sánchez estan condemnats a ser els millors amics, a fer un govern d’esquerres i de la mateixa manera que feien Pedro Picapedra i Pablo Mármol, cantar el ¡YABADABADOO! i governar un país que el PP ha deixat fet un desastre.

IMATGE EXTRETA DE:

 http://stmedia.bolsamania.com/web/img/images_uploaded/9/7/pica.jpg

DOBLE BIPARTIDISME

Encens la ràdio al matí i a primera hora ja estan ells. Poses la televisió i continuen allà. Mires les primeres planes dels principals diaris nacionals i encara no han marxat d’allí. Us sonen Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera? Disculpeu per la pregunta, que crec que no l’he formulada bé. Hi ha algun d’aquests personatges que no us sonen a dia d’avui? Crec que no. Això és impossible.

Fa 8 anys, a aquestes alçades de la pel·lícula, a poc menys d’un mes per a unes Eleccions Generals passava més o menys el mateix que ara però de manera diferent i amb menys protagonistes. Totes les portades, els especials televisius i entrevistes en ràdios, telediaris i així com debats televisius eren només per a dos. Zapatero i Rajoy. Rajoy i Zapatero. Tots els dies i a totes hores es parlava d’ells. Sí, només es parlava d’ells. A l’any 2011, en vista d’altres comicis electorals a nivell nacional la història es repetia, però un dels protagonistes canviava. Rajoy i Rubalcaba. Rubalcaba i Rajoy. Ho podem dir també d’una altra manera, o es parlava del PP o es parlava del PSOE. Molts ciutadans i ciutadanes només pensàvem que hi havia aquests dos partits. O eres del PP o del PSOE.

Què és el que ara ens trobem? És clar que es continua parlant del PP i del PSOE. Tothom a dia d’avui saben qui són Mariano Rajoy i Pedro Sánchez. Però a aquests dos vells partits els hi han eixit dos nous competidors. Un d’ells, a l’esquerra del PSOE (tot i que el seu líder no diu que són d’esquerres) que és PODEMOS, el partit de “el coletas” Pablo Iglesias. L’altre, a la dreta junt amb el PP (tot i que el seu líder diu que no són de dretes) que és CIUDADANOS, el partit personalista d’Albert Rivera.

Des dels comicis electorals de maig de 2015 que aquests “nous” partits estan pujant moltíssim i la gent cada vegada parla més d’ells. Des de fa uns mesos, PP i PSOE estan veient com ara en la pel·lícula ja no hi ha dos protagonistes. Ara són 4, com si dels 4 fantàstics es tractara.

Avui en dia estem en una situació on PODEMOS i CIUDADANOS han arribat als mateixos nivells que PP i PSOE. Els debats són de quatre. Les portades de diaris són per als quatre. Les entrevistes a les ràdios també són iguals. És curiós com tots quatre, estan seguint un mateix patró. Ara us posaré alguns exmples que porte observant des de fa un temps. Entrevista en programes esportius com El Larguero de la SER i El Partido de las 12 de la COPE; principals programes radiofònics amb Pepa Bueno, Carlos Alsina, Carlos Herrera; i principals programes televisius amb Wyoming, Pablo Motos, Jordi Èvole… I amb aquest últim em vull parar. Fixeu-vos fins on ha arribat aquest doble bipartidisme que faig referència en el títol de l’article, que en el programa Salvados, Jordi Évole va fer un cara a cara molt d’estar per casa entre Pablo Iglesias i Albert Rivera. Aquest programa va tindre una audiència de 5,2 milions d’espectadors. Poca broma. Està lluny dels 12 milions del cara a cara entre Rajoy i Rubalcaba, però fa 4 anys les coses no estaven com ara i és més, va ser emès per 17 cadenes a l’hora.

Està claríssim que la cosa ara ja no va de dos. La cosa ara va de de quatre. Molta gent ha deixat de parlar de Sánchez i/o Rajoy. Ara són molts i moltes les que parlen de Rivera i/o Iglesias. Abans o eres del PP o eres del PSOE, però és que ara hi ha prou gent que s’ha pujat al carro de PODEMOS i CIUDADANOS i no són ni vermells ni blaus. Són morats o taronges. Són nous temps per a la política, on la gent estem reclamant canvis als vells partits i mirant molt amb lupa als nous per veure que no són el mateix. Això sí, el nou bipartidisme continua com el vell, ja que la gresca diària de PP contra PSOE i viceversa l’han heretada molt bé PODEMOS i CIUDADANOS, que també estan tot el dia com el gat i el gos.

IMATGE: http://www.republica.com/wp-content/uploads/2015/05/lideres-4482.jpg

#WERTGONYA

M’agradaria començar aquest article dient-vos que sóc i vaig ser una de les 1.500 persones afortunades, que el mes d’abril de 2010 va aprovar les oposicions al cos de Mestres d’Educació Primària a Catalunya. Per ser-vos sincers, crec que vaig estar “en el lloc oportú, en el moment oportú”, res més. M’haguera agradat opositar al meu país, el País Valencià, però amb una oferta de 150 places estava prou complicat.

Dit això, ja és hora d’entrar en matèria. Segurament molts de vosaltres vau escoltar fa un cert temps les declaracions del Ministre Wert, on va dir que “hi havia que espanyolitzar l’alumnat català”. I segurament, haureu escoltat les darreres declaracions on pretén que a les Comunitats Autònomes on hi ha dues llengües oficials, la llengua cooficial al Castellà quede en un 4t lloc d’importància en l’aprenentatge, és a dir, que s’acabe la immersió lingüística i fins i tot fer-la optativa. Per al que a totes i a tots ens pertoca, parlem de la Llengua Catalana (Valencià al País Valencià i Català a Catalunya).

En 2 anys i 3 mesos que porte treballant com a mestre a Catalunya, m’he adonat com el sistema educatiu que allí tenen, funciona. M’explique.

Feu ara un exercici d’imaginació molt fàcil. Imagineu una escola on hi ha un 90-95% d’alumnat de família nouvinguda. A més, en aquesta escola, totes les matèries es fan en català (català, matemàtiques, coneixement del medi, educació física, música, plàstica…), menys el propi castellà, que a partir de 1r de primària es fan de 2 a 4 hores. Recordeu que estem parlant d’un 90-95% de famílies nouvingudes (Marroc, Xina, Bangladesh, Índia, Pakistan, Bolívia, República Dominicana, Equador, Colòmbia, etc…). Doncs aquest alumnat, al qual se li ofereix pràcticament tot en català, tot i les dificultats existents, ho van aprenent a un ritme sorprenent (evidentment no igual que els pocs propis del país). És més, a l’hora d’aprendre el castellà, el mateix (amb 2-4 hores). I el més sorprenent encara, és que tot i rebent educació en català des de P3 (Educació Infantil de 3 anys) entre ells al pati, al carrer i a la pròpia classe parlen en CASTELLÀ. És sorprenent o no ho és? A més, aquell alumne o alumna que té la seua llengua pròpia, més el català, més el castellà i més l’anglés, acabarà l’Educació Primària sabent-ne 4 llengües. Per a mi és envejable.

No us penseu que tot açò m’ho he inventat. Aquesta és l’escola on jo treballe de la qual em sent molt afortunat. En 2 anys he aprés, i el que em queda encara, moltíssim. I he vist com el sistema educatiu que tenen funciona molt bé. Està clar que s’ha de treballar molt, però és la nostra tasca i la nostra il·lusió diària.

Ja per finalitzar només em queda puntualitzar unes quantes coses. Aquest senyor Wert, que és el nostre Ministre d’Educació, quan va ser l’última vegada que va anar una escola a vore què és el que hi ha? Quan va anar per última vegada a una escola de Catalunya per vore com està el tema del Català-Castellà? Fixeu-vos que quan fan les proves de Castellà a Catalunya, és una de les Comunitats Autònomes on hi ha millors resultats educatius i també de la resta de matèries. Realment crec que aquest home no té ni idea. I la reforma educativa que vol dur a terme ell i els senyors i senyores del PP és una reforma totalment POLÍTICA i per no millorar res, sinó per dur més a la confrontació entre territoris, entre llengües i entre les persones. Només puc dir que sent llàstima, però sobretot #WERTGONYA.