La història de no acabar. La història interminable. El dia de la marmota. Atrapats en el temps. Aquests podrien ser, perfectament, el títol de qualsevol sèrie de Netfilx que parlara sobre el procés independentista que ja fa 6 anys que s’està vivint a Catalunya.
En articles passats ja vaig evidenciar que aquest greu problema ve de llarg. Recordeu aquell nou Estatut que es va votar en referèndum l’any 2006? Sí, un referèndum. Doncs la participació va ser del 48,85% i va eixir que sí per un 73,24% de l’electorat. Van ser CiU, PSC i ICV qui defensaven el “sí” i ERC i el PP qui defensaven el “no”.
Un any més tard, va haver-hi eleccions autonòmiques. Eleccions post-referèndum amb una participació casi 8 punts per dalt (56,04%). En aquelles eleccions, l’únic partit que era independentista era ERC, i representava al 16,59% de l’electorat. Cal recordar que CiU en aquells temps no ho era. Podem dir que els partits que un any abans defensaven el “sí” de l’Estatut van rebre el recolzament del 69,28% dels votants. Un referèndum recolzat dues vegades de manera favorable, al meu parer.
Fins ací tot era preciós. Però van arribar els grans amics de la democràcia, el PP, qui van dur l’Estatut al Tribunal Constitucional. La gent del carrer va començar a escalfar-se i a fartar-se. Normal. No es va respectar el que va aprovar el Parlament, la gent en un referèndum i el Congrés Espanyol.
És per això que l’11 de setembre de 2012 la gent va participar en una Diada històrica fins a la data i d’això certs polítics catalans van voler treure profit. Va ser Artur Mas, qui des d’aquell dia es va transformar en el més independentista del món i com a Mesies va convocar eleccions i abanderar l’independentisme. Recordeu quan pactava amb el PP? Jo sí. Al novembre de 2012 es van tornar a celebrar eleccions autonòmiques i l’independentisme (ERC i CUP) i pseudo-independentisme (CiU) van treure 74 diputats i majoria absoluta al Parlament.
Després d’aquelles eleccions, ha hagut 2 més. Al 2015 unes eleccions de caràcter plebiscitari on els partidaris del “sí” a la independència van treure un 47,8% dels vots. Es pot dir que no van guanyar el plebiscit però això sí, són una majoria en bloc. Al 2017 després de polítics empresonats i d’un article 155 durant dos mesos, es va tornar a votar, i els partidaris del “sí” van treure el 47.49%. Resultat calcat a les eleccions anteriors i on va haver-hi una participació rècord del 79,09%.
No penseu que se m’oblidava el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de fa ara un any. Malgrat la brutalitat policial i tot aquell caos de dia, van aconseguir votar el 43% de qui tenia dret a vot i el “sí” va treure un 90,18%. Per tant, comptem que els del “sí” van ser pràcticament els únics que es van mobilitzar. Posteriorment es va proclamar la República Catalana” però en zero coma es va tirar enrere. En fi, política seriosa.
Tot açò que us he estat explicant em serveix per reflexionar amb el que està passant ara. La situació que tenim és deguda a 2 culpables. El primer i més culpable que ningú és el PP i Ciutadans. La seva catalanofòbia els delata i són autèntics incendiaris i piròmans. Han fet tot el possible per confrontar la societat i la resta d’Espanya amb Catalunya. Les signatures contra l’Estatut, la repressió, el 155 i el no diàleg. La societat catalana vol canvis i no se’ls hi ha ofert res, i gran part volen marxar. I els segons culpables, a conseqüència dels primers, són aquells qui han promés el “oro y el moro” a la gent i cada dia escalfen més l’ambient amb la seua improvisació. Hem de ser realistes. S’ha promés una República Catalana que avui per avui és impossible. Ho sabien aleshores i 6 anys després encara ho saben. Es van saltar l’Estatut i les lleis del Parlament per fer possible una consulta que no va dur enlloc i que ha dut a la presó (de manera totalment injusta) a polítics independentistes. I a més, la societat està molt calenta, els carrer molt vius i la gent massa tensa…
Sóc dels que pensa que s’ha de parlar. Primer s’han de buscar acords. Crec que cal reformar la Constitució i l’Estatut Català. S’ha de treballar per convèncer i votar. I si no són capaços, amb tot això, de convèncer, doncs pactar una consulta vinculant. S’ha d’intentar però tampoc negar una evidència que va en augment.
El nét del Roig 