Parlant l’altre dia amb amics, com diem sempre, intentant resoldre els problemes del país vam estar parlant de què li està passant a l’esquerra en tota Europa, ja que cada vegada anem més enrere.
A Espanya governa la dreta, i a Anglaterra, Alemanya, Polònia, Holanda, Bèlgica… i si ens fixem en les darreres enquestes prompte ho faran a Itàlia i França. Què és el que li està passant a l’esquerra? De veritat la gent prefereix les polítiques de dreta a les polítiques socials de l’esquerra?
Però clar, després analitzant el cas d’Espanya… Els socialistes han governat 22 anys! Els 14 de Felipe González i els pràcticament 8 de José Luís Rodríguez Zapatero. És cert que ara ens torna a governar Rajoy, mal que ens pese, però perquè estem tan lluny de tornar a governar un altra vegada? Pot ser l’esquerra a Europa té una gran crisis d’identitat però sobretot a Espanya en té més.
Són el PSOE, PODEMOS i IU les tres forces polítiques a nivell Estatal que representen a l’esquerra en un sentit majoritari. Si ens fixem en les darreres eleccions, 10,5 milions de votants i un 44% del vot. També hem de tindre clar que fins ara, en els últims 20 anys l’esquerra no havia estat tran fraccionada com ara, ja que posats a comparar, Zapatero en 2008 va tindre 11 milions de vots ell solet, i ara són 3 forces que ni tan sols arriben a eixa xifra.
Si analitzem el PSOE, què trobem? Actualment el PSOE de la gestora que amb una abstenció (cas inèdit a Espanya) ha fet president a Rajoy i al PP. Després estan els Sanchistas de Pedro Sánchez que a hores d’ara encara reivindiquen el seu “No és No”. Els Suanistas, aquells del “no” a PODEMOS i a nacionalistes, els de l’Espanya on res ha de canviar. I després els cosins germans, els del PSC, la part més federal i que inclús estaria disposada a un referèndum pactat amb l’Estat en el procés català. Amb les quatre cartes descobertes, quin PSOE tries? És còmode per a un del PSC de sempre seguir a Susana Díaz? I per a un espanyolista dels de sempre confiar-lo tot a algú català? I per a algú molt d’esquerres haver de tragar amb una gestora o barons que defensen donar-li el govern al PP enlloc de provar amb forces d’esquerra i nacionalistes? El “cacao” és impressionant.
En el cas de la formació morada de Pablo Iglesias, malgrat els 3 anys de vida que tenen, ja tenen un lio ben gros. Els Pablistas on uns dels objectius més importants ha sigut el de superació del PSOE en número de vots i el de ser el vertader referent de l’esquerra. Els Errejonistas, amb més talant, si usem un vocaullari zapateriano, i més oberts a pactar amb el PSOE front a declarar-lo enemic número u. Un espai on el problema de l’esquerra-dreta no és el més important. I els teòrics, que només fan que parlar i a l’hora de la veritat res de res i paper mullat.
I per anar acabant, Izquierda Unida, la formació liderada per Alberto Garzón. El propi Garzón que ha apostat per la unitat de les forces d’esquerres del canvi front als sectors que reclamen la total independència de les sigles IU. Gent que els va votar i que al unir-se a PODEMOS els ha deixat de costat. La pèrduda d’un milió de vots en 6 mesos d’Unidos Podemos va ser digna de tèsis doctoral.
Vist el panorama que tenim és difícil ubicar-se actualment. Perquè és que a mi m’agrada molt Miquel Iceta, i el Pedro Sánchez de “Salvados” i que ara ho vol tornar a intentar, i m’agrada el que diu Íñigo Errejón, i se’m cau la baba escoltant a Alberto Garzón… Quina llàstima no poder votar-los a tots i quina llàstima que no es posen d’acord entre ells. És el debat identitari de sempre i ens necessitem els uns amb els altres, perquè ens uneixen moltes coses i no ens oblidem que l’enemic és ben diferent a nosaltres i hem de fer alguna cosa per parar-lo.
El nét del Roig 