LA SAGA CONTINUA…

La història de no acabar. La història interminable. El dia de la marmota. Atrapats en el temps. Aquests podrien ser, perfectament, el títol de qualsevol sèrie de Netfilx que parlara sobre el procés independentista que ja fa 6 anys que s’està vivint a Catalunya.

En articles passats ja vaig evidenciar que aquest greu problema ve de llarg. Recordeu aquell nou Estatut que es va votar en referèndum l’any 2006? Sí, un referèndum. Doncs la participació va ser del 48,85% i va eixir que sí per un 73,24% de l’electorat. Van ser CiU, PSC i ICV qui defensaven el “sí” i ERC i el PP qui defensaven el “no”.

Un any més tard, va haver-hi eleccions autonòmiques. Eleccions post-referèndum amb una participació casi 8 punts per dalt (56,04%). En aquelles eleccions, l’únic partit que era independentista era ERC, i representava al 16,59% de l’electorat. Cal recordar que CiU en aquells temps no ho era. Podem dir que els partits que un any abans defensaven el “sí” de l’Estatut van rebre el recolzament del 69,28% dels votants. Un referèndum recolzat dues vegades de manera favorable, al meu parer.

Fins ací tot era preciós. Però van arribar els grans amics de la democràcia, el PP, qui van dur l’Estatut al Tribunal Constitucional. La gent del carrer va començar a escalfar-se i a fartar-se. Normal. No es va respectar el que va aprovar el Parlament, la gent en un referèndum i el Congrés Espanyol.

És per això que l’11 de setembre de 2012 la gent va participar en una Diada històrica fins a la data i d’això certs polítics catalans van voler treure profit. Va ser Artur Mas, qui des d’aquell dia es va transformar en el més independentista del món i com a Mesies va convocar eleccions i abanderar l’independentisme. Recordeu quan pactava amb el PP? Jo sí. Al novembre de 2012 es van tornar a celebrar eleccions autonòmiques i l’independentisme (ERC i CUP) i pseudo-independentisme (CiU) van treure 74 diputats i majoria absoluta al Parlament.

Després d’aquelles eleccions, ha hagut 2 més. Al 2015 unes eleccions de caràcter plebiscitari on els partidaris del “sí” a la independència van treure un 47,8% dels vots. Es pot dir que no van guanyar el plebiscit però això sí, són una majoria en bloc. Al 2017 després de polítics empresonats i d’un article 155 durant dos mesos, es va tornar a votar, i els partidaris del “sí” van treure el 47.49%. Resultat calcat a les eleccions anteriors i on va haver-hi una participació rècord del 79,09%.

No penseu que se m’oblidava el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de fa ara un any. Malgrat la brutalitat policial i tot aquell caos de dia, van aconseguir votar el 43% de qui tenia dret a vot i el “sí” va treure un 90,18%. Per tant, comptem que els del “sí” van ser pràcticament els únics que es van mobilitzar. Posteriorment es va proclamar la República Catalana” però en zero coma es va tirar enrere. En fi, política seriosa.

Tot açò que us he estat explicant em serveix per reflexionar amb el que està passant ara. La situació que tenim és deguda a 2 culpables. El primer i més culpable que ningú és el PP i Ciutadans. La seva catalanofòbia els delata i són autèntics incendiaris i piròmans. Han fet tot el possible per confrontar la societat i la resta d’Espanya amb Catalunya. Les signatures contra l’Estatut, la repressió, el 155 i el no diàleg. La societat catalana vol canvis i no se’ls hi ha ofert res, i gran part volen marxar. I els segons culpables, a conseqüència dels primers, són aquells qui han promés el “oro y el moro” a la gent i cada dia escalfen més l’ambient amb la seua improvisació. Hem de ser realistes. S’ha promés una República Catalana que avui per avui és impossible. Ho sabien aleshores i 6 anys després encara ho saben. Es van saltar l’Estatut i les lleis del Parlament per fer possible una consulta que no va dur enlloc i que ha dut a la presó (de manera totalment injusta) a polítics independentistes. I a més, la societat està molt calenta, els carrer molt vius i la gent massa tensa…

Sóc dels que pensa que s’ha de parlar. Primer s’han de buscar acords. Crec que cal reformar la Constitució i l’Estatut Català. S’ha de treballar per convèncer i votar. I si no són capaços, amb tot això, de convèncer, doncs pactar una consulta vinculant. S’ha d’intentar però tampoc negar una evidència que va en augment.

SENYALS DE CANVI

L’altre dia en un curs de formació per a futur pares que estic fent ens van proposar una dinàmica de grup molt interessant. Era sobre un extraterrestre que visitava la Terra i li havíem d’explicar les característiques d’un home clàssic amb els màxims estereotips que foren possibles. Després ens van demanar que havíem de fer modificacions, perquè quan tornara l’extraterrestre trobara un home amb una visió molt diferent de la masculinitat i deixant caure com volem ser nosaltres com a futurs pares. Em va semblar una dinàmica magnífica. És per això, que utilitzaré l’exemple de l’extraterrestre al següent article per descriure la situació política d’aquest país que tant ha canviat en les darreres setmanes.

Fa uns quants mesos va arribar un extraterrestre a Espanya i va observar la situació política que teníem. Va comprovar que a Espanya estava governant el Partit Popular sustentat al Govern per la seua filial taronja, Ciutadans. Un Partit Popular podrit de dalt a baix per la corrupció però que ells només veuen “casos aïllats”. Un Govern on només hi ha 5 Ministres dones dels 14 Ministeris. Un Govern que va posar en marxa la pitjor reforma laboral dels darrers anys. Un Goverm amb una “Ley Mordaza” que cada vegada ens talla més les ales de la llibertat d’expressió. Un Govern que té la ràdio i televisió pública sota el seu poder i manipulació. Un Govern que obvia que a Cataluya hi ha 2 milions de persones que volen marxar d’Espanya i ni tan sols els vol escoltar. Un Govern que infravalora al País Valencià en tema de financiació autonòmica. Un Govern que es pensa que si estàs en contra d’ells estàs en contra d’Espanya, però que quan no governen només desitgen que tot vaja malament i no miren pel bé comú.

Aquest extraterrestre va marxar prou enfadat i decebut pel que havia vist a Espanya. Mireu que quan va visitar als veïns i veïnes de Portugal va marxar fascinat de tot el que aquell Govern estava fent per la població.

Passat un temps, aquest extraterrestre va decidir tornar a Espanya, concretament fa dues setmanes. Volia continuar analitzant aquell Govern del qual es sentia tan decebut. Però per a sorpressa seva, va trobar un Govern ben diferent. Resulta que el principal partit de l’oposició liderat per Pedro Sánchez, amb 84 diputats i diputades, va presentar una moció de censura contra el Govern de Rajoy i la va guanyar per golejada. Va trobar que aquest Govern estava format per més dones (11) que homes (6) en el Consell de Ministres. Un Govern format per gent tècnica i especialista en la seua matèria com el cas de l’astronauta Pedro Duque, Ministre Ciència i Innovació. Un Govern on algú que no era polític com Màxim (que no Maxím) Huerta va dimitir a les poques hores de saber-se que fa 12 anys va estafar a Hisenda. Un Govern dispost a millorar la reforma laboral on els treballadors i treballadores millores les seues condicions. Un Govern que pretén canviar la direcció de la ràdio i televisió pública i fer-la per tothom amb independència i objectivitat. Un Govern que ja ha contactat amb interlocutors del Govern Català per seure a fer una cosa tan normal entre persones com és “parlar”. Un Govern capaç d’acollir persones immigrants que altre país rebutja, perquè és qüestió humanitària. Un Govern que planteja una reforma Constitucional respecte a la qüestió territorial.

L’extraterrestre va al·lucinar molt del canvi de Govern així tan de sobte i va marxar d’Espanya amb ganes de tornar i veure més canvis a millor per a la bona gent que ací vivim.

Personalment crec que el canvi de Govern és molt possitiu. Hi ha poc marge de temps per fer moltes coses ja que queden menys de 2 anys de legislatura, però el Govern de Pedro Sánchez, qui podrà agradar més o menys, qui podrà ser més d’esquerres o menys, ha demostrat en tan sols dues setmanes que hi ha una manera diferent de fer política. Realment ho tenen fàcil, perquè quan ja s’ha tocat fons només es pot pujar cap amunt. Ja ens toca.

RIVERA EL “SALVAPATRIAS”

Si buscamos término “salvar” en la RAE encontramos como primera definición lo siguiente: librar de un riesgo o peligro, poner en seguro. Si sguidamente buscamos “patria”, y nos quedamos con su primera definición, podemos leer: tierra natal o adoptiva ordenada como nación, a la que se siente ligado el ser humano por vínculos jurídicos, históricos y afectivos. Por tanto, si juntamos los dos términos obtenemos la palabra compuesta de “salvapatria” cuya definición es muy simple y escueta: Albert Rivera.

El personaje de Albert Rivera surgió hace ya más de una década, allá por 2006 cuando se presentó a President de la Generalitat por un desconocido partido llamado Ciutadans. Lo curioso fue que el cartel electoral suyo era el propio Albert desnudo. El discurso de este partido era el del partido de la ciudadanía. Ni izquierdas ni derechas, sentido común. Además, de todos y todas es bien conocido por la lucha contra los nacionalismos que son quienes, según él y sus secuaces, la culpa de todos los males de España.

Fueron ya en las elecciones autonómicas y municipales de 2015 cuando Ciudadanos dio un paso más y consiguió alguna alcaldía, ediles en ayuntamientos y diputadas y diputados autonómicos. La España de centro, según ellos, se volvía a abrir paso desde la extinta UCD y CDS de Adolfo Suárez. Es curioso porqué de los gobiernos autonómicos que salieron de aquellas elecciones, Ciudadanos dio apoyo al PP en todos los sitios donde fueron necesarios sus votos para conseguir un gobierno, como son los casos de Murcia, Madrid, Castilla y León y La Rioja. La careta se les empezó a caer. Ah, se me olvidaba, en 2009 fueron en coalición a las Elecciones Europeas con Libertas, un partido muy de derechas de carácter xenófobo. Ahí lo dejo.

Y por si todo eso no fuera poco, tras una repetición de elecciones histórica en España, en Octubre del año 2016 Rajoy volvió a ser Presidente gracias al apoyo de Ciudadanos y una abstención, también histórica, del PSOE. Aquí empezó a fraguarse ya el “salvapatrias” que hoy en día es Albert Rivera. Duras presiones al PSOE para abstenerse (entre otras cosas) y permitir que el partido más corrupto de España continuara en el Gobierno. ¿Tanto ama a su país que hay que dejar que esta calaña nos siga gobernando? Pues para Albert Rivera sí. Pero bueno, ellos siguen siendo de centro y lo más importante, es por el bien de España.

Y ya para rematar el tema, encontramos el “procés”, donde la aplicación del artículo 155 de la Constitución, que ya tiene bastante tela de por sí, al amigo Albert le parece flojo e insuficiente. Ya no solo que haya políticos encarcelados o presos políticos, ni que Cataluña haya perdido su autonomía durante tanto tiempo y su capacidad de decidir y gestionar. Él quiere más, endurecerlo mucho más por el bien de España. Porqué si no estás con él, estás contra él y eres un mal español.

Y Albert Rivera lo que no entiende que ser un patriota, o lo que para mi sería ser un buen patriota es no dejar que el Partido Podrido, el PP, siga gobernando en España. O que ser un buen patriota no es estar echando leña al fuego a diario para crispar y dividir aún más a la gente. O que ser un buen patriota es defender las lenguas cooficiales del Estado dándoles el sitio que merecen y no menospreciándolas como él hace. O que ser un buen patriota es dejar que la gente se exprese libremente y decida votando…

Pero bueno, para él ser un patriota es luchar única y exclusivamente contra los nacionalismos poniendo su nacionalismo español por encima. Colocando una gran bandera encima de unas banderitas insignificantes.

¿Queréis que os diga porque Rivera ya no rompe su acuerdo con el PP y lo mantendrá en el gobierno que sea y el tiempo que haga falta? Primero, porqué son de derechas, que no os engañen. Y segundo, porqué donde nosotros sólo vemos corrupción él solo ve españoles, y mientras sean españoles el resto no importa. ¡Vaya por delante la patria!

BANDERES AL BALCÓ!

L’any 2017 ha sigut un any molt convuls políticament parlant, on el tema del “procés” de Catalunya ha acaparat la majoria de les portades de la premsa escrita, radiofònica i televisiva del país. Aquest assumpte també ha estat un tema recurrent en les converses en les famílies, amics i amigues, companys i companyes de feina pràcticament a diari. Aquí un servidor, cada vegada que he vingut a Castelló a gaudir de la família i m’he anat trobant gent sempre m’han demanat el mateix: Com va la cosa per allí? Us està afectant molt el tema? Està la situació tan fotuda com pinten les notícies? I clar, al final te n’adones que moltes i molts polítics han aconseguit el que volien, que només es parle del mateix.

Però a banda del cansinisme del tema, també ens hem topetat amb un tema més ridícul encara, que és la guerra de patriotisme de banderes al balcó. A veure qui és el veí o la veïna que té la bandera més gran, més neta, més bruta o inclús trencada al balcó de la façana. Una guerra ridícula de banderes catalanes ja siguen senyeres, estelades blaves o estelades grogues; banderes espanyoles; banderes republicanes; banderes amb un llaç groc; banderes europees; o inclús totes les anteriors barrejades.

Evidentment que tothom té tot el dret del món a expressar-se com vullga, però quan una bandera és el motiu de discussió o de veure qui té més raó o inclús per imposar-nos una idea, permeteu-me que diga que el tema és ridícul. I és més, si al final no treus la teua bandera al balcó ja eres equidistant o inclús pitjor, estàs contra les opinions de qui sí les mostra.

Però clar, si volen que entrem en aquesta guerra de patriotisme ridícul, jo tinc una altra proposta de patriotisme. Així sobre la marxa se m’acudeixen 5 banderes que podem posar al balcó i reivindicar coses, al meu parer, que són més patriòtiques i que fan molt més pel dia a dia de les persones.

La primera, la bandera contra la corrupció. Perquè qui roba diners públics o intenta trampejar tot el possible no és gens patriota per molta bandera espanyola o catalana que tinga al seu balcó. La segona, la bandera per la igualtat entre dones i homes. Perquè qui no lluita per aquesta igualtat no estima la seua gent siga del sexe que siga i vol que tot continue igual, on les dones arriben a estar en molts casos menyspreades, maltractades i assassinades. La tercera, la bandera de la sanitat i educació pública. Perquè totes i tots mereixem una educació de la màxima qualitat possible amb el personal i recursos adequats i una sanitat pública on les urgències, per exemple, no tinguen 8 hores d’espera. La quarta, la bandera contra l’abús dels lloguers. Perquè no és possible que per pisos de 50 metres quadrats s’estiguen demanant fins a 800€ de lloguer, i gràcies. La cinquena, la bandera per uns salaris justos. Perquè hi ha gent que no arriba a final de mes i treballa de sol a sol per pagar un lloguer o una hipoteca i mantindre a la família. En podria dir moltes més, però hi ha gent que no té ni casa per poder posar-les, això sí que és trist.

Però clar, mentre entre uns polítics i altres, els d’ací o els d’allà només s’escuden darrere d’una bandera (com molta gent) ens oblidem dels problemes del nostre dia a dia: la corrupció, la igualtat, l’educacio i la sanitat, l’abús de preus, els sous, el treball, la dependència, la justícia…

Quan serem realment conscients que un patriota que defensa a la seua gent és qui lluita per resoldre els problemes del seu dia a dia i no qui té la bandera més grossa? Està clar que molta gent que té la bandera espanyola o catalana penjada al balcó segur que defensen el mateix que jo he dit, d’això no en tinc cap dubte i no estic acusant ningú de no defernsar-ho. Faltaria més! El que em preocupa seriosament és que t’acusen de poc patriota per no fer-ho tu, o per no estar d’un costat o d’altre. Ja ho diu Jorge Drexler en la seua cançò “Milonga de un moro judío”: “perdonen que no me aliste bajo ninguna bandera. Vale más cualquier quimera que un trozo de tela triste…”.

#PARLEM

L’altre dia escoltava a la ràdio una tertúlia en la que hi havia diferents ciutadans catalans que ja fa anys que viuen fora de Catalunya. Parlaven sobre quina era la sensació que tenien al respecte tot el que està passant ara a Catalunya. Recorde com un d’ells explicava que porta vivint 12 anys a Madrid i que amb el temps i la distància s’havia allunyat prou de tot i que el seu sentiment de pertanyença ara era altre.

Jo fa 7 anys que vaig canviar Castelló per Barcelona i entenc el que aquest xic explicava. Em sent molt de Castelló, d’aquells castellonencs que diem de “soca”, però amb els anys i els quilòmetres tot el que passa per la “terreta” ho veig amb certa distància (amb menys passió) i tot el que ara estem vivint a Catalunya ho faig com si fora totalment meu. Puc dir que em veig totalment partícep per opinar del tema i perquè em deixen parlar al respecte.

Després que el President de la Generalitat, Carles Puigdemont, fóra més ràpid que Usain Bolt per proclamar la República Catalana i tot seguit deixar-la en una mena de “standby” per tal que es puga establir un diàleg amb el Govern de Rajoy, jo veig tres possibles situacions del que pot passar:

La primera, si Puigdemont no ix de la il·legalitat (com diuen els partits constitucionalistes) i torna a respectar la Constitució, l’Estatut i el reglament del Parlament les vies de diàleg estan totalment trencades amb el Govern central. És a dir, que en la partida d’escacs li tocaria moure fitxa a Puigdemont.

La segona, on continua la partida d’escacs i qui ha de moure fitxa és Rajoy. Si es nega a parlar amb el Govern de Catalunya i passen les setmanes, Puigdemont i els seus treuran la República del calaix i la proclamaran de manera oficial i unilateral i a vore que passa.

La tercera, que el Govern aplique l’article 155 en uns dies per tot el que ha passat i que Catalunya perda l’autonomia, les seues competències i tot seguit que es tornen a celebrar eleccions autonòmiques. Veuríem si l’independentisme agafa més força encara o si perden la majoria absoluta i les coses canvien algo. Albert Rivera, l’ambiciós líder de Ciutadans és la fòrmula que més ansia i amb les seues ganes ha demostrat com ha avançat al PP per la dreta de manera descarada.

Aquests són els tres escenaris que crec més possibles, però hi ha un quart, que és el que a mi m’agradaria.

El que deuria haver és diàleg, diàleg i diàleg, ja que en anys no hi ha hagut gens. Les dos parts s’han de seure a parlar sense condicions i analitzar la situació, ja que per a mi ambdues s’han equivocat tot i que Rajoy i els seus tenen gran part de la culpa.

La proposta hauria de ser la d’un canvi constitucional on Catalunya puga tindre un millor encaix en l’Estat Espanyol. Negociar i negociar com ells troben ja que és la seua feina que per a això els votem. Una vegada trobat el canvi, tots els ciutadans i ciutadanes de l’Estat hauríem de votar aquest acord amb un referèndum. Si aquest acord en Catalunya no tinguera cap tipus d’èxit després de les negociacions seria el moment de plantejar-los un referèndum d’autodeterminació perquè quedaria encara més reflectit que ni així voldrien seguir formant part d’Espanya.

A mi és l’opció que més m’agrada perquè és la del diàleg, ja que l’Estat ha de fer tots els esforços per atraure els catalans i catalanes perquè no vullguen marxar i el Govern de Catalunya hauria de fer propostes de com encaixar millor en Espanya. I si no ho aconseguim, doncs que siguen ells i elles qui decidisquen el seu futur.

El que no pot ser és que tinguem un President a Catalunya que diga que “referèndum o referèndum” i un President a Espanya negat a parlar de tot i utilitzar la força perquè no es puga parlar. És l’hora de la política valenta i del diàleg sense condicions.

INDEPENDITZAR-SE DEL PP

Fa 7 anys que visc a Catalunya i sí, jo també sóc independentista. Però jo no vull que Catalunya s’independitze d’Espanya, sino que jo mateix vull independitzar-me del Partit Popular.

La majoria de les vegades es confón Espanya amb l’Estat Espanyol o el Govern de Madrid. I la veritat que són coses molt diferents.

Espanya és molt més que un Estat o un Govern. Espanya és una suma de nacions i nacionalitats històriques, de centenars de milers de persones que són diferents i que conviuen i es respecten. Al igual que passa a França, Alemanya, Itàlia i un llarg etcètera… Espanya és la seva gent, les diferents cultures, les diferents llengües, les diferents costums que tant ens enriqueixen i que tant especials i atractius ens fan.

Però quan parlem d’Espanya no parlem del Govern de Madrid. Els sectors independentistes a Catalunya no es veuen representats per l’executiu de Rajoy, però és que jo tampoc. No em puc sentir representat per un Govern que retalla en educació, sanitat, drets socials, llibertat d’expressió, investigació, cultura… que són descalificadors i mentiders per naturalesa i sense oblidar tots els casos de corrupció de membres del partit que governa.

Quan anava a l’institut vaig flirtejar un temps curt amb sectors de l’esquerra independentista a Castelló, però a mesura que vaig anar creixent em vaig adonar que a la vida hi ha preferències al debat identitari, però que cadascú i cadascuna és lliure de triar el que vullga. Ara que ja fa anys que visc a Catalunya tinc encara més consciència de la potència cultural i lingüística d’aquest petit país i entenc que hi haja molta gent que vullga tindre un Estat indepentent propi. Això no ho vaig a discutir. El que passa que m’he adonat que des que el PP governa a Espanya des del 2011 el nivell d’independentisme ha augmentat a nivells exponencials. I si ja li sumem la caverna mediàtia de prensa espanyolista i de dretes rància, doncs molt més.

Però clar, això és el que em mosqueja. Que com deia abans, Espanya no és el PP ni del PP. I em fot que molta gent de Catalunya vullga marxar per la ineptitut i la incapacitat de Rajoy i el seu executiu.

En el moment que un 80% de la població a Catalunya vol votar per decidir el seu futur no se li pot negar. Està clar que hi ha una Constitució que no ho recull, però igual que PP i PSOE la van canviar un estiu en 5 minuts en l’article 135, per què no fer-ho ara també? I hem de tindre en compte que d’aquest 80% que vol votar hi ha una gran part que votaria “no” a la independència, però vol que li deixen fer-ho. Perquè tan legítim i vàlid és el sí com el no. A la democràcia no se li ha de tindre por.

Però clar, entre tots els problemes i prohibicions que estan posant per que puguen votar, així com establir un diàleg o una proposta diferent i atraure als catalans i catalanes, el que està fent el PP és allunyar-los encara més. I la gent que ja ha marxat és molt difícil que torne i més amb aquesta tropa governant-nos.

A mi només em queda dir als meus amics i amigues catalans que són independentistes que hi ha una grandíssima part d’Espanya que els entenem, els estimem, els valorem i que els necessitem per fer fora al PP i tractar de tindre una Catalunya millor en una Espanya diferent tal i com deia el líder del PSC Miquel Iceta. Ser valencià i anar a Galícia, Extremadura, Andalusia, Illes Balears, Aragó, parlar amb les seves gents, gaudir de la seva cultura, de la seva gastronomia i respectar-nos és un plaer, i no per culpa del PP hem de posar-nos més fronteres i més problemes per conviure els uns amb els altres.

Fem-los fora, independitzem-nos d’ells i posem-nos les coses fàcils per conviure, que ens ho hem guanyat.

CRISIS IDENTITÀRIA

Parlant l’altre dia amb amics, com diem sempre, intentant resoldre els problemes del país vam estar parlant de què li està passant a l’esquerra en tota Europa, ja que cada vegada anem més enrere.

A Espanya governa la dreta, i a Anglaterra, Alemanya, Polònia, Holanda, Bèlgica… i si ens fixem en les darreres enquestes prompte ho faran a Itàlia i França. Què és el que li està passant a l’esquerra? De veritat la gent prefereix les polítiques de dreta a les polítiques socials de l’esquerra?

Però clar, després analitzant el cas d’Espanya… Els socialistes han governat 22 anys! Els 14 de Felipe González i els pràcticament 8 de José Luís Rodríguez Zapatero. És cert que ara ens torna a governar Rajoy, mal que ens pese, però perquè estem tan lluny de tornar a governar un altra vegada? Pot ser l’esquerra a Europa té una gran crisis d’identitat però sobretot a Espanya en té més.

Són el PSOE, PODEMOS i IU les tres forces polítiques a nivell Estatal que representen a l’esquerra en un sentit majoritari. Si ens fixem en les darreres eleccions, 10,5 milions de votants i un 44% del vot. També hem de tindre clar que fins ara, en els últims 20 anys l’esquerra no havia estat tran fraccionada com ara, ja que posats a comparar, Zapatero en 2008 va tindre 11 milions de vots ell solet, i ara són 3 forces que ni tan sols arriben a eixa xifra.

Si analitzem el PSOE, què trobem? Actualment el PSOE de la gestora que amb una abstenció (cas inèdit a Espanya) ha fet president a Rajoy i al PP. Després estan els Sanchistas de Pedro Sánchez que a hores d’ara encara reivindiquen el seu “No és No”. Els Suanistas, aquells del “no” a PODEMOS i a nacionalistes, els de l’Espanya on res ha de canviar. I després els cosins germans, els del PSC, la part més federal i que inclús estaria disposada a un referèndum pactat amb l’Estat en el procés català. Amb les quatre cartes descobertes, quin PSOE tries? És còmode per a un del PSC de sempre seguir a Susana Díaz? I per a un espanyolista dels de sempre confiar-lo tot a algú català? I per a algú molt d’esquerres haver de tragar amb una gestora o barons que defensen donar-li el govern al PP enlloc de provar amb forces d’esquerra i nacionalistes? El “cacao” és impressionant.

En el cas de la formació morada de Pablo Iglesias, malgrat els 3 anys de vida que tenen, ja tenen un lio ben gros. Els Pablistas on uns dels objectius més importants ha sigut el de superació del PSOE en número de vots i el de ser el vertader referent de l’esquerra. Els Errejonistas, amb més talant, si usem un vocaullari zapateriano, i més oberts a pactar amb el PSOE front a declarar-lo enemic número u. Un espai on el problema de l’esquerra-dreta no és el més important. I els teòrics, que només fan que parlar i a l’hora de la veritat res de res i paper mullat.

I per anar acabant, Izquierda Unida, la formació liderada per Alberto Garzón. El propi Garzón que ha apostat per la unitat de les forces d’esquerres del canvi front als sectors que reclamen la total independència de les sigles IU. Gent que els va votar i que al unir-se a PODEMOS els ha deixat de costat. La pèrduda d’un milió de vots en 6 mesos d’Unidos Podemos va ser digna de tèsis doctoral.

Vist el panorama que tenim és difícil ubicar-se actualment. Perquè és que a mi m’agrada molt Miquel Iceta, i el Pedro Sánchez de “Salvados” i que ara ho vol tornar a intentar, i m’agrada el que diu Íñigo Errejón, i se’m cau la baba escoltant a Alberto Garzón… Quina llàstima no poder votar-los a tots i quina llàstima que no es posen d’acord entre ells. És el debat identitari de sempre i ens necessitem els uns amb els altres, perquè ens uneixen moltes coses i no ens oblidem que l’enemic és ben diferent a nosaltres i hem de fer alguna cosa per parar-lo.

SI TU NO HI VAS, ELLS TORNEN

Encara recorde l’eslògan que el PSC va utilitzar en la campanya electoral del 2008 per a les Eleccions Generals, “Si tu no hi vas, ells tornen”. Aquell eslògan us puc assegurar que va quedar molt marcat amb les i els votants catalans, ja que el PSC va aconseguir un un 45% dels vots. Sí, el PSC i sí, a Catalunya. A la gent li va quedar molt clar que els socialistes catalans eren determinants i com que no volíen al PP no els hi quedava altra que anar a votar en massa. Considere que va ser un eslògan molt encertat i per això, amb el seu permís, el vull utilitzar en aques article d’opinió.

Però en aquest article no vaig a parlar del PSC ni d’aquell PSOE del 2008 que va aconseguir més d’11 milions de vots. Quins temps! Vull utilitzar-lo per referir-me al PSOE actual, però més concretament a qui més respecte es mereix, que són les i els militants, l’ànima del partit.

Hi ha molta gent, però molta, entre els quals estic jo el primer, que hem deixat de confiar en aquest partit. Però no ha sigut així perquè sí. Hem deixat de confiar en els que estan “al mando” i que només es recorden de la militància quan s’han d’omplir actes, quan s’han de repartir paperetes o quan s’ha de donar la cara per ells. I donar la cara per gent que passa de tu olímpicament és molt dur.

Encara no s’han plantejat per quin motiu des de 2008 s’han perdut la meitat dels vots? No s’han perdut perquè ha aparegut PODEMOS, sino que PODEMOS ha aparegut perquè les coses s’han fet molt malament i la gent s’ha fartat. I una de les coses que més malament s’ha fet ha sigut desconnectar de manera radical amb les bases. I no ens hem d’oblidar que les bases d’un partit polític són la seua força, el seu esperit i l’energia per portar-lo tot endavant. Actualment hi ha un abisme entre el que pensa la direcció del PSOE amb les seues bases. És més, sempre s’ha dit que la militància és molt més d’esquerres que les direccions que s’han tingut durant els darrers anys. La militància és més canyera i els de dalt, quan arriben al cim se n’obliden amb una facilitat increïble.

Què és el que ens trobem ara? Doncs que la militància ha dit prou i està en contra de manera majoritària contra la gestora del partit, ja que reclamen un Congrés i unes Primària quan abans millor, ja que el partit va sense líder, sense cap rumb i amb el llast d’haver deixat governar al PP sense haver-lo consultat amb elles i ells.

I què ha fet la militància? Doncs estan a mort amb Pedro Sánchez. Estan del costat del líder que van forçar a dimitir de manera “colpista”quan només volia fer tot el possible perquè hi haguera un govern d’esquerres. El van fer fora i han permés que estigue governant el PP. Per tant, ara Pedro Sánchez és eixe líder que des de fora de “l’aparato” del partit està reclamant la veu dels militants i també un gir a l’esquerra per ser el partit de referència que sempre ha sigut. I clar, la gent està molt volcada amb ell i donant-li totes les seues forces i ànims per tornar a encapçalar un projecte SOCIALISTA amb majúscules.

I jo ara em pregunte, si Pedro Sánchez guanyara unes hipotètiques primàries qui seria “el guapo” que es rebotaria contra la decissió de la militància? Què faríen Susana Díaz, Javier Lambán, Fernández Vara, García Page, Javier Fernández o Ximo Puig?

La majoria de la militància ho té clar i el que volen és que Sánchez done el pas endavant perquè no volen ni en pintura als que he mencionat anteriorment. Per això podríen dur com a eslògan “Si tu no hi vas, ells tornen”, perquè el que no volen és que els barons i la baronessa tornen a decidir per elles i ells. Perquè en un partit com el PSOE cada militant hauria de tindre un vot i decidir sense cap imposició. L’anomenen democràcia.

IMATGE EXTRETA DE: http://cambiosecuencial.es/wp-content/uploads/2014/11/PedroSanchez.jpg

EL TRONO DE ROSAS

A estas alturas quienes aún no conozcan la serie Juego de Tronos y el famoso Trono de Hierro no sé en que país viven. No hablo de si son seguidores o seguidoras de ésta, pero sí conocedores y conocedoras. Pues bien, lo que está sucediendo estos días y en los últimos tiempos en el PSOE no tiene nada que envidiar a la magnífica saga literaria de George R.R Martin o a la misma serie de la HBO.

En la serie se ve como se traicionan los unos con los otros, como todos ansían el poder y el famoso Trono de Hierro, e incluso como hay quien es capaz de cualquier cosa por tocar el poder. Vamos, la fiel y viva realidad de lo que está pasando en el PSOE.

El protagonista de la serie socialista, como todas y todos supongo que ya sabréis, es Pedro Sánchez. Si miramos hacia el pasado, recordamos como en Julio de 2014 fue elegido Secretario General del PSOE con una gran mayoría de votos de la militancia, el 48% frente al 36% y 15% de Madina y Tapias respectivamente. De echo, fue el primer Secretario General del PSOE no elegido en un congreso y sí voto a voto.

De eso han pasado ya dos años. En téminos seriéfilos podríamos decir que estamos en la Segunda Temporada de la serie, y el protagonista está a punto de caer si no es que ya ha caído. Vaya serie más corta a la que estamos asistiendo, pero eso sí, intensa pero que muy intensa.

Volviendo al principio de la serie, Pedro Sánchez nunca lo ha tenido fácil. Se las ha visto con la caverna mediática que es la prensa de derechas, donde en el minuto uno ya le han estado pegando de valiente. Se las ha visto con la aparición de un nuevo partido que les ha superado por la izquierda y les ha quitado la mitad de votos que tuvo Zapatero en 2008. Y si vamos al lío gordo, se las ha visto con disputas internas de los famosos “barones”. Y es en este último punto donde quiero externderme más.

Si en Juego de Tronos hay diferentes “casas” en los diferentes territorios, en el PSOE también las hay, las conocidas federaciones. Quiero destacar cuatro. La casa “extremeña” de González Vara, la “castellano-manchega” de García Page, la “valenciana” de Ximo Puig y la “andaluza” de Susana Díaz. Son federaciones que nunca se han acabado de tragar, según mi opinión, a Pedro Sánchez. En vez de sumar, siempre han estado soltando puyitas de como se tienen que hacer las cosas y de no dejar hacer. Está claro que puede haber diferencias, y en el seno de la izquierda eso es lo más enriquecedor que puede haber, pero este no ha sido el caso.

Está claro que en las dos últimas elecciones generales el PSOE ha tenido sus dos peores resultados electorales, con 90 y 85 diputados y diputadas, y que habría que hacer autocrítica de lo que está pasando. Ahora bien, pero de ahí a plantear una absetnción y dejar que Rajoy gobierne hay un trecho.

Pedro Sánchez, que nunca ha sido de mi agrado, fue valiente al intentar un Gobierno y al querer ahora volver a intentarlo. Y desde las diferentes federaciones no le han dejado y han sido muy críticos a poder pactar con PODEMOS o incluso con nacionalistas. Con los primeros hay quienes gobiernan en ayuntamientos y Comunidades Autónomas, y con los segundos se ha pactado toda la vida. Y para colmo, le ha dimitido media ejecutiva exigiendo su dimisión. Pero yo me pregunto, ¿eso no debería decidirlo la militancia? ¿no hay que rendir cuentas con quienes te han votado? ¿y qué hacemos ahora a la hora de formar gobierno? ¿si se pone unas gestora quien será “el guapo” que se abstendrá?

Si en la serie se disputan entre las diferentes casas el Trono de Hierro, en el PSOE se están traicionando y decepcionando más a la militancia, votantes y sociedad por un Trono de Rosas que hace tiempo busca Rey que lo dignifique. Así nos va.

IMAGEN EXTRAIDA DE: https://www.google.es/search?q=TRONO+DE+ROSAS&biw=1920&bih=974&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=0ahUKEwi68NeUprXPAhXLChoKHeGWAxoQ_AUIBigB#tbm=isch&q=TRONO+DE+HIERRO&imgrc=lLsiWlLaIJvFoM%3A

#NoÉsNo al PP

 

Ahir, la majoria del Congrés dels Diputats i Diputades li va dir per segona vegada un “NO” a Mariano Rajoy en la sessió d’investidura. Ara, s’obre un període de dos mesos per continuar negociant la seua investidura i els i les socialistes hem de continuar amb la resolució de l’últim Comité Federal de continuar amb un NO rotund a Rajoy, però no només això, sinó un NO rotund al PP. I no només parle de la gent que té el carnet, sinó de la que simpatitza, vota o es sent socialista.

Portem ja més de 10 mesos sense noves lleis, sense un control al govern en funcions i amb un teatre del qual la gent ja ens estem cansant.

Va ser al febrer quan vam tindre la possibilitat de desbloquejar la situació de la mà de Pedro Sánchez i la seua investidura. Us he de confessar que jo no confiava, no per la figura de Pedro Sánchez, sinó pel pacte amb Ciudadanos. Hi havia el que hi havia, però molts no estàvem a favor d’aquest pacte ja que preferíem explorar altres vies més de progrés que amb un partit de dretes. Continue pensant que les coses es van fer al revés, ja que no es pot pactar amb la dreta i exigir-li a l’esquerra que recolze el pacte. Però bueno, això ja va passar i de fet crec que Pedro Sánchez va ser molt valent de donar el pas que Rajoy va declinar.

Ara ens trobem amb que el PP, com ja heu vist, té més poder i junt amb els “salvapatrias” de Ciudadanos estan fregant amb la punteta dels dits la majoria absoluta, però no l’aconsegueixen ni l’aconseguiran en el procés que ara s’obre. No l’aconseguiran perquè després de quatre anys de majoria absoluta on el PP no ha comptat amb ningú, han fet i desfet al seu parèixer i s’han quedat sense amics, ja ningú vol saber res d’ells. I altra raó que és la més important de totes, que el PP és un partit imputat per corrupció, i això no es pot tolerar.

El més graciós de tot és que el PP vol que el PSOE li done la seua abstenció i li permeta formar govern i aprovar uns pressupostos. Ho estan dient de veritat? En quin moment de la democràcia el PP ha permés que el PSOE governara? Si sempre han votat en contra. José Luís Rodríguez Zapatero va ser President amb 169 diputats i el tot el PP en contra. Mira quina cosa, com la suma que tenen ara PP i Ciudadanos. Per què el no del PP valia i no val ara el del PSOE?

I encara no s’ha acabat l’acudit. Ho han muntat de manera que si en dos mesos Rajoy continua sense ser investit i fracassa com ahir, tindríem les terceres eleccions generals en un any el dia 25 de desembre, dia de Nadal. Per què ho han fet així? Només hi ha una raó, que és posar-li una pressió enorme al PSOE i Pedro Sánchez perquè Rajoy puga ser President, perquè sinó, segons ells, el PSOE tindrà tota la culpa d’anar a votar el 25 de desembre. Em sembla una jugada d’allò més rastrera, trist i lamentable.

Crec que el PSOE i Pedro Sánchez ho estan fent bé a mitges. Estan fent el que toca, que és dir no a Rajoy i no a qualsevol candidat o candidata del PP. És el que toca ja que són el principal partit de l’oposició i no poden permetre, de cap manera, que el PP continue governant. Només crec que ja que Rajoy ha fracassat dues vegades, deuríen ja mateix començar a explorar les vies d’un govern alternatiu. No només ho demane jo, ho demana gran part de la militància, gran part dels votans i partits com Podemos, Esquerra Unida, Compromís, Partit Demòcrata Català, PNV i més de 400 activistes i intel·lectuals… S’han d’explorar escenaris, propostes i interntar-lo fins al final. Si diem que “no és no”, haurem de buscar solucions.